i dels vermells encesos,
immòbils, mentre el blau, glapint,
s'atansa i es retira, gos
assedegat amb escuma a la boca,
sense ensenyar encara la llosca
mirada de tauró.
Posem-nos a recer
de les ires del sol;
jo sé la balma
que tot ho manté sempre protegit.
No ens lliurem als excessos estivals,
vells golafres de vida. Escolta la remor
del mar entre les roques. Sent la nit,
la quietud del món. Tot averany acaba
quan neix la llum. És aleshores
que ens hem d'anar a banyar.
La vida,
poc més que això:
cent braces vora el cable
fins a la boia i fer llavors el mort,
sense mai més poder tornar a la platja.
Joan Vinyoli, Domini màgic.
Editorial Empúries, 2009.
 |
Tinta xinesa sobre paper d’arròs. Marc Vicens, 2011 |