dimarts, 22 de maig de 2012

Diàlegs (2)

Menip.– He sentit a dir, Quiró que, tot i ser un déu, vas voler morir.
Quiró.– Has sentit bé, Menip; i, com pots veure, ho vaig acabar fent,
tot i que hauria pogut ser immortal.
Menip.– ¿I què va provocar-te aquesta passió per la mort, una cosa
que normalment no desperta cap mena d'amor?
Quiró.– T'ho diré, puix que veig que no ets gens estúpid: la inmortalitat
ja no era una cosa dolça per a mi.
Menip.–¿No era dolç per a tu estar viu i veure la llum del sol?
Quiró.– No, Menip, perquè jo considero que el plaer no es troba
en la repetició sinó en la varietat. Jo vivia per sempre i fruïa indefinidament
d'unes mateixes coses: el sol, la llum, el menjar; les estacions eren sempre
les mateixes i tots els esdeveniments se succeïen ordenadament, com si fos
conseqüència de l'altre. N'estava fart, perquè el plaer no consisteix a tenir
sempre el mateix sinó a tenir una mica de tot.


Llucià, Diàlegs.
Traducció d'Albert Berrio.
Edicions La Magrana, 1995.

Marc Vicens, 2012