amb la qual havien sabut conformar-se.
El major Ortiz, que vorejava els cinquanta, contemplava apàtic
com fugien les setmanes i els mesos. Ara ja havia renunciat a
les grans esperances i deia:
–Deu anys més i passaré a la reserva. –Tornaria a casa seva
en una antiga ciutat de província, explicava, on vivien uns parents
seus.
En Drogo se'l mirava amb simpatia però no acabava d'entendre'l.
Què hi faria l'Ortiz allà baix, entre civils, sense cap més objectiu
i sol?
–He sabut conformar-me –deia el major, en adornar-se dels pensaments
d'en Giovanni–. Cada any he après a no desitjar tant. Si tot em va bé,
tornaré a casa amb el grau de coronel.
–I després? –demanà en Drogo.
–I després prou –féu l'Ortiz amb un somriure resignat–. Després encara
esperaré... satisfet d'haver complert el meu deure –va concloure tot
bromejant.
Dino Buzzati, El desert dels Tàrtars.
Editorial Empúries, 2006.
 |
| Marc Vicens, 2012. |